jueves, 15 de junio de 2017

El rei i el savi

Llegenda del tauler d’escacs

Extreta del llibre L'home que calculava, de Malba Tahan. (publicat per Editorial Empúries,Col·lecció Narrativa núm.81, ISBN: 84-7596-586-5)

"SERIA DIFÍCIL DE DESCOBRIR, tenint en compte la incertesa dels documents antics, l'època precisa en què va viure i regnar a l'Índia un príncep anomenat Iadava, senyor de la província de Taligana. Seria tanmateix, injust d'ocultar que el nom d'aquest monarca ha estat senyalat per diversos historiadors hindús com un dels sobirans més rics i generosos dels seu temps.

La guerra, amb el seguici fatal de les seves calamitats, va amargar l'existència del rei Iadava, transformant-li l'oci i el goig de la reialesa en les més inquietants preocupacions. Compromès amb el deure que li imposava la corona de vetllar per la tranquil·litat dels seus súbdits, el nostre generós monarca va veure's obligat a empunyar l'espasa per repel·lir, al capdavant d'un petit exèrcit, un atac insòlit i brutal de l'aventurer Varangul, que es deia príncep de Calian.

El xoc violent de les forces rivals sembrà de morts els camps de Dacsina i va tenyir de sang les aigües sagrades del Riu Sandhu. El rei Iadava posseïa - pel que ens revela la crítica dels historiadors- un talent per a l'art militar fora del comú; serè davant de la invasió, va elaborar un pla de la batalla, i tan hàbil i afortunat va ser en executar-lo que va aconseguir vèncer i aniquilar completament els pèrfids pertorbadors de la pau del seu regne. 

El triomf sobre els fanàtics de Varangul li va costar, malauradament grans sacrificis; molts joves quitxatries van pagar amb la seva vida la seguretat d'un tron pel prestigi d'una dinastia; i entre els morts, en el camp de combat, amb el pit travessat per una fletxa, hi havia el príncep Adjamir, fill del rei Iadava, que es sacrificà patriòticament en el moment més ardent de la lluita, per tal de salvar la posició que va donar als seus la victòria final.
 
Un cop acabada la cruenta campanya i assegurada la nova línia de les seves fronteres, el rei va retornar al seu sumptuós palau d'Andra; va prohibir, però que es fessin les manifestacions sorolloses amb què els hindús acostumen a celebrar les grans gestes guerreres. Tancat en les seves estances, només en sortia per atendre els ministres i savis bramans quan algun greu problema nacional l'obligava a prendre decisions com a cap d'estat per l'interès i la felicitat dels seus súbdits. 

Amb el pas del temps, lluny d'apagar-se els records de la penosa campanya, l'angoixa i la tristesa que des d'aleshores oprimien el cor del rei cada cop s’agreujaven més. De què li podien servir, en realitat, els rics palaus, els elefants de guerra, els tresors immensos, si ja no vivia al costat aquell que havia estat la raó de la seva existència? Quin valor podrien tenir, als ulls d'un pare desconsolat, les riqueses materials que no apaguen mai l'enyorança d'un fill estimat? 


Les peripècies de la batalla en què va morir el príncep Adjamir no se les podia treure del cap. L'infeliç monarca passava llargues hores traçant, sobre una gran caixa de sorra, les diverses maniobres executades per les tropes durant l'assalt. Amb un solc indicava la marxa de la infanteria; al costat, paral·lel al primer, un altre traç mostrava l'avanç dels elefants de guerra; una mica més avall, representada per petits cercles disposats simètricament, perfilava la temuda cavalleria capitanejada per un vell radj, que deia estava sota la protecció de Techandra, la deessa de la Lluna. per mitjà de gràfics el rei esbossava la posició de les columnes enemigues desavantatjosament col·locades, gràcies a la seva estratègia, en el camp on es lliurà la batalla decisiva.
 

Un cop acabat el quadre dels combatents, amb les minúcies que pogués arribar a evocar, aleshores el rei ho destruïa tot, i recomençava novament, com si sentís un íntim goig en reviure els moments passats en l'angoixa i l'ansietat.
 

De bon matí, a l'hora que arribaven els bramans a palau per fer la lectura dels Vedes, ja es podia veure com el rei dibuixava en la sorra els plans d'una batalla que es reproduïa interminablement. 

- Pobre monarca!- murmuraven els sacerdots, entristits -. Es comporta com un sudra a qui Déu ha privat de l'ús de
la raó. Només Dhanoutara, poderosa i clement, podria salvar-lo! 


I els bramans alçaven pregàries, cremaven arrels aromàtiques, imploraven l’eterna vetlladora dels malalts per tal que emparés el sobirà de Taligana. 


Un dia, finalment, el rei va ser informat que un noi braman - pobre i modest- sol·licitava una audiència ja feia temps. Com que en aquell moment estava de bon estat d'ànim, el rei va manar que portessin el desconegut a la seva presència. 


- Qui ets, d'on véns, i què desitges d'aquell qui, per la voluntat de Vishnú, és el rei i senyor de Taligana? 


- El meu nom - va respondre el jove braman - és Lahur Sessa i vinc de l'aldea de Namir, que es troba a trenta dies de camí d'aquesta bella ciutat. On jo vivia va arribar la notícia que el nostre bondadós rei passava els dies enmig d'una profunda tristesa, amargat per l'absència d'un fill que la guerra va prendre-li. Gran mal serà pel nostre país, vaig pensar, si el nostre estimat sobirà es reclou, com un braman cec, dins del seu propi dolor. Vaig
decidir, doncs, inventar un joc que pogués distreure’l i obrir en el seu cor les portes de noves alegries. I és aquest valuós present que desitjo en aquest moment oferir al nostre rei Iadava. 


Com tots els grans prínceps citats en aquesta o aquella pàgina de la Història, el sobirà hindú tenia el greu defecte de ser excessivament curiós. Quan l'informaren del present que el noi braman portava, no va poder contenir el desig de veure'l i apreciar-lo de seguida.
 

El que Sessa portava al rei Iadava consistia en un gran tauler quadrat, dividit en seixanta-quatre quadrets, o caselles, iguals; sobre aquest tauler s'hi col·locaven, no pas arbitràriament, dues col·leccions de peces que es distingien, l'una per l'altra, pels colors blanc i negre, tot i que reproduïen els mateixos motius, i obeïen unes curioses regles que permetien que es moguessin de diverses maneres.
 

Sessa va explicar pacientment al rei, i al visir i cortesans que rodejaven el monarca, en què consistia el joc, i els en va ensenyar les regles essencials: 

- Cadascun dels partits disposa de vuit peces petites, els peons. Representen la infanteria, que amenaça d'avançar sobre l'enemic i destruir-lo. Després dels peons, vénen els elefants de guerra, representats per peces més grans i poderoses; la cavalleria, indispensable en el combat, apareix, igualment, en el joc, simbolitzada per dues peces que poden saltar, com dos cavalls, sobre les altres; i, per intensificar l'atac, hi ha inclosos dos visirs del rei, per representar els guerrers plens de noblesa i prestigi. Una altra peça, dotada d'amples moviments, més eficient i poderosa que les altres, i que representarà l'esperit de la nacionalitat del poble, serà a
nomenada reina. Completa la col·lecció una peça que isolada val poc, però que es torna molt forta emparada per les altres. És el rei. 


El rei Iadava, interessat per les regles del joc, no es cansava de fer preguntes a l'inventor: 


- I per què la reina és més forta i poderosa que el mateix rei? 


- És més poderós - va argumentar Sessa - perquè la reina representa, en aquest joc, el patriotisme del poble. La major força del tron resideix, principalment, en l'exaltació dels seus súbdits. Com podria el rei resistir l'atac dels adversaris, si no comptés amb l'esperit d'abnegació i sacrifici d'aquells que vetllen per la integritat de la pàtria? 


Al cap de poc temps, el monarca, que ja havia après amb rapidesa les regles del joc, ja aconseguia derrotar els seus dignes visirs en partides que realitzava impecablement sobre el tauler. 


Sessa, de tant en tant, intervenia, respectuós, per tal d'aclarir algun dubte o suggerir un nou pla d'atac o de defensa. 


En un moment donat, el rei va fer notar, amb gran sorpresa que la posició de les peces, per les combinacions resultants dels diversos atacs, semblaven reproduir exactament la batalla de Dacsina.


- Fixi's - va suggerir l'intel·ligent braman- que per tal d'aconseguir la victòria, és indispensable, per la vostra part, el sacrifici d'aquest visir! 


I va indicar precisament la peça que el rei Iadava, en el transcurs de la partida -per diversos motius- s'obstinava a defensar i conservar. 


L'assenyat Sessa demostrava, d'aquesta manera, que el sacrifici d'un príncep és, a vegades imposat com una fatalitat, per tal que d'ell en resultin la pau i la llibertat d'un poble. 


En sentir aquestes paraules, el rei Iadava, sense ocultar l'entusiasme que li dominava l'esperit, va parlar així: 


- No crec que l'enginy humà pugui produir una meravella comparable a aquest joc tan interessant i instructiu! Movent aquestes peces tan senzilles, he après que un rei no val res sense l'auxili i la dedicació constant dels seus súbdits. I que, a vegades el sacrifici d'un simple peó val més, per la a victòria, que no pas es perdi una poderosa peça. 


I, dirigint-se al jove braman, li va dir: 


- Vull recompensar-te, amic meu, per aquest meravellós present, que m'ha servit tant per alleugerir les velles angoixes. Digues-me, doncs, el que desitges, per tal que jo pugui, un cop més, demostrar com n'estic d'agraït a aquells que es mostren dignes de recompensa. 


Les paraules amb què el rei va expressar el generós oferiment van deixar Sessa impertorbable. La seva fisonomia serena no traïa ni la més mínima agitació, ni la més insignificant mostra d'alegria i sorpresa. Els visirs l'observaren atònits i es miraven entre ells sorpresos davant de l'apatia d'una cobejança a la qual se li donava el dret de la més lliure expansió. 


- Rei poderós!- va argumentar el jove amb dolçor i altivesa.- No desitjo, pel regal que avui us he portat, cap altra recompensa que no sigui la satisfacció d'haver proporcionat al senyor de Taligana un passatemps agradable que l'alleugereix del pes de les hores interminables per culpa de l'exasperant malenconia. Ja estic, per tant, de sobres recompensat, i qualsevol altra paga seria excessiva.
 

El bon sobirà va somriure, desdenyosament, en escoltar aquella resposta que reflectia desinterès, tan estrany entre els ambiciosos hindús. I no creient en la sinceritat de les paraules de Sessa, va insistir: 

- Em sorprèn molt tant de desdeny i desamor pels béns materials, oh jove! La modèstia, quan és excessiva, és com el vent que apaga la torxa i deixa cec el vianant enmig de les tenebres d'una nit interminable. Per tal que l'home pugui vèncer els múltiples obstacles que la vida li depara, cal que tingui l'esperit agafat en les arrels d'una ambició que l'impulsi a qualsevol ideal. Exigeixo, per tant, que escullis, sense esperar més, una recompensa digna de la teva valuosa oferta. Vols una bossa plena d'or? Desitges una arca plena de joies? Ja has pensat en posseir un palau? Aspires a l'administració d'una província? Espero la teva resposta, perquè la meva promesa està lligada per la meva paraula ! 


- Refusar el vostre oferiment després de les vostres últimes paraules - va dir Sessa- no seria tant descortesia com desobediència al rei. Acceptaré, doncs, pel joc que he inventat, una recompensa que correspon a la vostra generositat; no desitjo, tanmateix ni or, ni terres, ni palaus. Vull el meu pagament en grans de blat. 


- Grans de blat? - va dir, estranyat, el rei, sense ocultar la sorpresa que li causava una proposta semblant -. Com podré pagar-te amb una moneda tan insignificant? 


- Res més senzill - va aclarir Sessa- . Em donareu un gra de blat per la primera casella del tauler; dos per la segona, quatre per la tercera, vuit per la quarta, i, així, doblant successivament, fins a la seixanta-quatre casella del tauler. Us demano, oh rei, d'acord amb la vostra magnànima oferta, que autoritzeu el pagament en grans de blat tal i com he indicat! 


No solament el rei, sinó també els visirs presents esclataren a riure estrepitosament, en sentir l'estranya demanda del jove. La poca ambició que es desprenia d'aquella demanda era, realment, per causar sorpresa fins i tot a qui estimés menys els béns materials de la vida. El noi braman, que bé podria obtenir del rei un palau en una província, s’acontentava amb grans de blat! 


- Insensat! - va clamar el rei -. D'on ha après tan gran menyspreu per la fortuna? La recompensa que em demanes és ridícula. Saps prou bé que, en un grapat, hi ha un nombre incomptable de grans. Hem d'entendre, per tant que amb dues o tres mesures de blat jo et
pagaré de sobres, segons la teva demanda, per les seixanta-quatre caselles del tauler. És cert, doncs, que vols una recompensa que no arribarà a distreure, ni durant uns dies, la fam de l'últim desgraciat del meu regne. En fi, com que la meva paraula està donada, ordenaré per tal que el pagament es faci immediatament, conforme el teu desig. 


El rei va manar cridar els algebristes més hàbils de la cort i els ordenà que calculessin la porció de blat que Sessa demanava. Els savis calculistes, després d'unes quantes hores d'estudiar-ho, van tornar al saló per fer saber al rei el resultat complet dels seus càlculs. 


El rei va interrompre la partida que jugava aleshores, i els va preguntar: 


- Amb quants grans de blat podré, finalment, deslliurar-me de la promesa que he fet al jove Sessa? 


- Rei magnànim! - va declarar el més savi dels matemàtics -. Hem calculat el nombre de grans que constituirà el pagament per Sessa, i hem obtingut un nombre la grandesa del qual és inconcebible per a la imaginació humana. Hem avaluat, tot seguit, amb el màxim rigor, quantes ceires correspondrien al nombre total de grans, i hem arribat a la següent conclusió: la porció de blat que ha de ser donada a Lahur Sessa equival a una muntanya que tenint per base la ciutat de Taligana, seria cent vegades més alta que l'Himàlaia! Ni
l'Índia sencera, un cop sembrats els seus camps, i destruïdes totes les seves ciutats, no produiria en dos mil segles la quantitat de blat a la qual, a causa de la vostra promesa, té dret el jove Sessa! 


Com descriure aquí la sorpresa i l'astorament que aquestes paraules van causar al rei Iadava i als seus dignes visirs? El sobirà hindú es veia, per primer cop, davant la impossibilitat de complir la paraula donada. 


Lahur Sessa - diuen les cròniques del temps- com a bon súbdit, no va voler deixar afligit al seu sobirà. Després de declarar públicament que es desdeia de la demanda que havia fet, va dirigir-se respectuosament al monarca i li va parlar així: 


- Mediteu, oh Rei, sobre la gran veritat que els bramans prudents tantes vegades repeteixen: els homes més precavuts eludeixen no només l'aparença enganyosa dels nombres, sinó també la falsa modèstia dels ambiciosos. Infeliç d'aquell que pren sobre les seves espatlles el compromís d'un deute la grandesa del qual no pot avaluar amb la taula de càlcul del seu propi enginy. Més previsor és qui molt sospesa i poc promet! 


I després d'una lleugera pausa, va afegir: 


- Aprenem menys de la ciència dels bramans que de l'experiència directa de la vida i de les seves lliçons diàries, que sempre menyspreem! Com més viu l'home, més subjecte està a inquietuds morals, encara que no les vulgui. Ara trist, ara alegre; avui fervorós, demà indiferent; ara actiu, ara indolent; la compostura alternarà amb la lleugeresa. Només el veritable savi, instruït en les regles espirituals, s'eleva per sobre d'aquestes vicissituds, passa per sobre totes aquestes alternatives! 


Aquestes inesperades i tan sàvies paraules van arrelar profundament en l'esperit del rei. Un cop deixada de banda la muntanya de blat que, sense voler, havia promès al jove braman, el nomenà el seu primer visir. 


I Lahur Sessa, distraient el rei amb enginyoses partides d'escacs i orientant-lo amb consells savis i prudents, va prestar els més senyalats beneficis al poble i al país, per a més seguretat del tron i major glòria de la seva pàtria."

lunes, 15 de mayo de 2017

Una partida olvidada

Un historiador del juego ciencia, estaba recolectando todas las partidas de un célebre torneo internacional, disputado hace varios años. Todas las partidas habían sido archivadas en papel, ya que en la época en que se disputó la mencionada competencia, aún no existían los actuales registros informáticos. Sin embargo, una de las partidas más importantes, la que había enfrentado a quienes finalmente serían el campeón y el vicecampeón de la competencia, se había dañado por la humedad que había en esas cajas donde se habían guardado las planillas durante años.

Puesto a la tarea de hacer un completo informe para una revista especializada, nuestro historiador estrella no podía darse el lujo de dejar afuera la partida más importante de aquel torneo. Así que emprendió con el método más viejo que conocen los historiadores: el de recolectar testimonios de los presentes aquel día.

Claro que no fue una tarea sencilla. Primero, recorrer los clubes de ajedrez de Lyon, la ciudad francesa donde se desarrolló el torneo. Encontrarse con que uno de los organizadores ya no vivía en Francia, otro había fallecido, y el restante nunca contestaba el celular.

Cuando Douglas Harrington logró hablar con Phillippe Dacount, descubrió que el inglés de su interlocutor hacía bastante difícil la comunicación. Pero al menos, logró extraer muchas anécdotas jugosas sobre el torneo, que mejoraron la crónica que se hallaba escribiendo, los nombres de varios testigos presenciales del juego, y el recuerdo de Phillippe de la posición final de la partida. Aunque este era muy vago, y ofrecía muy poco para su reconstrucción. Pero al menos, Phillippe le dio algunos datos:

- Recuerdo que la partida había sido muy reñida. Estaban llegando al final, ninguno de los dos tenía ya sus damas en el tablero, y sólo quedaban 5 piezas por bando. Pero Bent Larsen, que llevaba las blancas, tenía aún una pequeña ventaja material – dijo un reflexivo Phillippe, con un enorme esfuerzo.

- Y no recuerdas nada más, acerca de esa posición?

Phillippe se quedó pensando un rato. Luego agregó...

- Si, me acuerdo de algo que me pareció muy curioso: ninguna pieza blanca amenazaba a ninguna pieza negra, y viceversa.

- Ajá, ese es un excelente dato... y algo más?

- Sí... recuerdo que mi hijo, un gran ajedrecista, pero más aún un interesado en las curiosidades del juego, me comentó en aquel momento que ninguna pieza de David Byrne atacaba la misma casilla que otra de su mismo bando. No había casilla del tablero defendida por dos de sus piezas al mismo tiempo...

- Eso es muy curioso! Y le hizo algún otro comentario llamativo, ese hijo tan sagaz que usted tiene?... Se llama...?

- Mi hijo? Se llama Antoine... Y sí, ahora que lo recuerdo, me dijo algo que me resultó casi un acertijo... pero claro, lo entendí enseguida. Me dijo así: “Las únicas dos piezas negras que se encuentran en el flanco de dama, atacan casillas de diferente color entre sí: una ataca casillas blancas, mientras la otra, casillas negras. Pero además, por curioso que parezca, ambas se protegen entre sí!.”

- Increíble! No puede ser...

Douglas solo reflexionó un instante ante la irónica mirada de Phillippe.

- Oh, sí! Tiene usted razón! Qué torpe fui! Pensé que...

- Sí, pensó lo que todos piensan, pero veo que ya se dio cuenta de lo que hablaba Antoine... -lo tranquilizó Phllippe, con un aire triunfal-. Pero mi pequeño agregó algo más: “esas dos piezas misteriosas, se encontraban ubicadas una en la quinta fila, y la otra en la sexta”.

Douglas asintió con la cabeza. La conversación siguió por largas horas, y muchos temas de miles de torneos salieron a la palestra. Pero ya no logró que Phillippe lo ayudara más con esa diabólica partida.

El historiador agradeció, se retiró con su libreta de anotaciones bien cargada, y empezó allí mismo a organizar una reunión en el Lyon Olympique Eches, con varios de los testigos de aquella épica jornada que mencionó amablemente Phillippe.

Al otro día, después de las 17:00 hs., ya todos los convocados al encuentro estaban presentes, y se entretenían con unas partidas rápidas.

Douglas, recién llegado, saludó cortesmente y se dirigió a ellos.

- Caballeros, lamento interrumpir estas interesantes partidas. Veo que son todos ustedes expertos jugadores de ajedrez... Pero es que mis horas en Francia están contadas, y debo terminar este artículo para Chess Café. Ya todos saben de qué hablo, pues se los comenté telefónicamente a cada uno de ustedes. De modo que si alguien tiene algún dato que aportar, por minúsculo que le parezca... Sepan que cobro muy bien por este trabajo, y recompensaré la gentileza de todos ustedes como se merecen...

Un hombre alto y corpulento, de unos setenta años y una mirada inquisidora, lo interrumpió secamente.

- Vea, Mr. Douglas... En verdad nosotros hemos llegado al Lyon Olympique hace ya más de dos horas. Hemos discutido todo este asunto, y no sin dificultad, hemos logrado reconstruir la posición en la que Larsen dio jaque mate a Byrne. Pero hemos decidido hacerle una pequeña apuesta. Si usted logra descifrar la posición antes de esta noche con las pistas que le daremos, no sólo no le pediremos ni un euro, sino que además le invitaremos a cenar... caso contrario, créame que mañana por la mañana usted recibirá toda la información que necesita.

- Bien, me la han puesto difícil! Pero bueno, el ajedrez me apasiona... así que acepto el reto!- replicó Douglas, muy feliz de que al menos, mañana por la mañana tendría la solución sobre su escritorio...

- Perfecto, Mr. Douglas- celebró el hombre mayor, que luego se presentaría como Gerard- Aunque no le diremos todo cuanto sabemos, ya que entendemos que Monsieur Phillippe le ha ayudado ya bastante, con sus recuerdos y con los datos que aportó su hijo Antoine... De modo que...

- De modo que solo le daremos los siguientes datos –interrumpió un anciano de apariencia muy débil, pero de voz muy firme que se encontraba junto al investigador, con su brazo izquierdo apoyado sobre un tablero en el que podía observarse la posición de un famoso final de Troitzky-. Lleve esta nota a su hotel. En ella están los datos necesarios para desvelar el misterio. Lo esperamos a las 21 en “La Merciere”.

Douglas tomó la nota, agradeció a los asistentes y se retiró... No tenía tiempo que perder! Una vez en el hotel, tomó su libreta de anotaciones, en la que había registrado todo lo que le había comentado Phllippe, el ajedrez que llevaba a cada viaje, y la nota que le entregaron en el Lyon Olympique, que decía lo siguiente, en un perfecto inglés:

 Ninguna pieza, de ninguno de los dos bandos, se encuentra en terreno adversario.

 Hay una pieza blanca que ataca simultáneamente el punto a6 y el h7

 Los peones blancos atacan sólo las casillas h3, g3 y f3

 El rey blanco se encuentra en un rincón, y sólo puede mover a una casilla.

 Los peones negros atacan todas las casillas que van desde h6 hasta e6.

 El rey negro puede mover a f8, pero no a d8.

 La pieza que da el jaque mate, se encuentra en la primera fila horizontal.

 En este estado de cosas, Larsen movió y dio Jaque Mate.

Douglas leyó atentamente todo. Probó una y otra vez las diferentes posibilidades que se le presentaban. Pensó, pensó, pensó...

Eran las 20:55. No había demasiada gente en el centro de Lyon. La noche era oscura y fría. Douglas llegó a “La Merciere” antes que casi todos. Pero sólo mostró la solución antes de que el maitre traiga la adición. Un sonoro aplauso acompañó entonces, a los últimos sorbos del buen vino francés que amenizó una larga velada plagada de historias tejidas sobre el tablero...

martes, 25 de abril de 2017

Fresh

Sinopsis de Filmaffinity:

Fresh es un niño de 12 años de Brooklyn que trafica con droga y pasa crack a los camellos locales. Fresh viaja a escondidas para jugar al ajedrez con su padre, un medio genio vagabundo al que tiene prohibido ver. (FILMAFFINITY)

Ver película online:
http://estrenos10.com/pelicula/fresh-1994.html

La regina degli scacchi

Sinopsis de Filmaffinity:
http://www.filmaffinity.com/es/film599093.html
 
Maria Adele (Barbora Bobulova) es una joven prodigio del ajedrez con apenas 17 años de edad, pero sufre de terribles pesadillas. Aunque ella sabe que estas pesadillas están de alguna manera relacionadas con su infancia, ella no recuerda nada, pues las causas permanecen enterradas en el pasado. Un día encuentra una carta que le hace sospechar que es adoptada. Conocedora de que en la vida, como en el ajedrez, hay que tener una estrategia para aprender y sobrevivir, la chica se dispone a encontrar a su madre natural. Con la ayuda de Emilio (Ettore Bassi), una joven reportero y amigo, Maria comienza a buscar a su madre biológica, y de paso las claves de su pasado. (FILMAFFINITY)

Ver la película online en youtube:
 

lunes, 3 de abril de 2017

Joueuse (Queen to Play), de Caroline Bottaro

Hélène lleva una vida tranquila en un pueblo de Córcega: está felizmente casada, tiene una hija adolescente y trabaja como camarera en un hotel. Un día observa a una pareja jugando al ajedrez y se queda fascinada con el juego. Con la ayuda de Monsieur Kröger, un enigmático hombre maduro, Hélène no sólo aprende las reglas, sino que se revela como una jugadora de talento, lo que supone un cambio tan substancial en su vida que repercutirá en las relaciones con su familia y amigos. (FILMAFFINITY)
http://www.filmaffinity.com/es/film313884.html


Ver película online:
https://www.youtube.com/watch?v=flTRnLI1thM